La primera de la cara A

Poques cançons tenen tanta responsablilitat com la que enceta un disc. És l’encarregada de la tasca gairebé impossible d’agafar pels ous l’oient i obligar-lo a deixar tot el que està fent i prestar atenció al disc en qüestiò. N’hi ha que diuen que tot gran disc te sempre una gran cançó que l’incia, per això aquí us proposo una desena de discos amb la millor de les presentacions, un grapat de primeres de la cara A que ja son clàssics per sempre més.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert-amb-lluis-gavalda/la-primera-de-la-cara-a/audio/880182/

Els Wainwright, una família sense pèls a la llengua.

¿Us imagineu una família formada per un pare, una mare i dos fills, tots cantants i compositors i tots amb una facilitat desarmant per parlar sense pèls a la llengua de les relacions personals entre ells en forma de cançó? Sembla impossible, oi? Doncs aquesta família existeix. Són els Wainwright, Loudon, Kate, Rufus i Martha, i en aquest podcast teniu la seva trajectòria fascinant.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/the-wainwrights/audio/871010/

Cançons de pel·lícula.

El cinema modern ens ha regalat escenes memorables lligades per sempre més a una cançó pop. Avui a ‘El celobert’ us convidem a crispetes i recomanem que apagueu els llums i us deixeu emportar per els moments cinematogràfics més musicals dels últims vint anys.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert-amb-lluis-gavalda/de-pellicula/audio/870067/

El moment de l’autobús:

Seguim amb la seqüència final de Closer amb la deliciosa Natalie Portman travessant el carrer W 47 de Manhattan:

Natalie Portman, un altre cop, aquí anunciant que The Shins ens canviaran la vida:

Winnona Rider i Jeanne Garofalo esvalotant el super de la gasolinera:

Ethan Hawke  explicant al seu fill perquè Wilco son tan bons:

Llewyn està a punt de saber-ho per part del productor que l’ha de convertir en una estrella:

Res com una dutxa, un cigarret i els Delfonics per fer net de la presó:

Entre pluges de granotes Aimee Mann ens demana que la salvem dels monstres que mai podran estimar ningú:

Margot baixa de l’autobús i el temps s’atura:

I per acabar el repàs cinematogràfic, aquest deliciós ball pels carrers de Manhattan, meitat Woody Allen, meitat Leos Carax:

Cors trencats.

Per sort hi ha artistes que quan parlen d’amor no es queden amb els clixés romàntics i les balades ensucrades. Avui a ‘El celobert’ fem un repàs de les millors cançons post ruptura sentimental de la història del pop. Prepareu els mocadors, per que com deia Hal David ‘breaking up is so very hard to do’.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert-amb-lluis-gavalda/trencant-cors/audio/869073/

Yoko.

Aquesta hora de ràdio està dedicat al personatge més maltractat, odiat, escarnit i menyspreat de la història del pop. Tot i tenir una manera de cantar peculiar i sovint irritant, les raons d’aquesta animadversió van ser extramusicals. Segons sembla, va trencar la joguina més apreciada del pop: Els Beatles. Per sort, amb el pas del temps, i sobretot des de la desaparició traumàtica del seu marit, la visió maniquea que es tenia d’ella s’ha anat difuminant fins al dia d’avui.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/El-celobert-amb-Lluis-Gavalda/Yoko/audio/864732/

Fotografies

Les fotografies, com les cançons, són coses petites de mida però amb un poder immens per fer-nos reviure moments, llocs i rostres que ens han marcat de manera indeleble. Avui a ‘El celobert’ hem decidit fer-nos un ‘selfie’ particular en forma de cançons instantànies però memorables.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/Fotografies/audio/867904/

Metapop.

Comencem una nova temporada de El celobert amb aquest primer programa dedicat a la matèria prima del pop, les cançons. Aquí teniu un recull personal i subjectiu de les millors peces de Metapop, que és una paraula que ens hem inventat per descriure aquest subgènere tan particular i endogàmic: les cançons que parlen sobre fer cançons.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/Metapop/audio/862936/

Un lector enamorat

Hi ha un moment revelador al principi de “Un home enamorat” de Karl Ove Knausgaard. És quan el seu millor amic Gier li recrimina a l’autor, amb la barreja d’admiració i sarcasme que el caracteritza, la manera única que te d’escriure: “¿Técnica? eso es fácil de decir para ti, que eres capaz de explayarte en veinte páginas sobre una visita al váter y conseguir que la gente que lo lee se le humedezcan los ojos”.  No trobo millor manera de descriure la força narrativa d’aquest home, aquesta energia que et succiona i que neix, de manera inversemblant, de les coses més trivials de la vida quotidiana. No se si n’heu sentit a parlar de Karl Ove, potser si, la magnitud de la seva proposta ha generat molts comentaris. Un llibre de 3.600 pàgines publicat en sis volums i que porta per nom “La meva lluita”. Si, com el llibre d’Adolf Hitler. Un llibre que ha provocat el rebuig de la seva fàmilia, demandes i fins i tot un brot depressiu de la seva dona actual. El motiu és clar, la materia prima d’aquesta autobiografia descarnada i emocional és la seva vida, amb les petites eufòries i les misèries de cada dia.

content

A mi, sincerament, em fa ràbia que la gosadia de la proposta estigui amagant el valor literari del llibre. Per això vull escriure aquí que “Un home enamorat” m’ha enganxat com feia molt temps que cap altre llibre ho feia, de fet, com quan llegia de petit i em bevia cada paraula d’un autor clàssic desconegut per mi fins llavors. Reconec que he robat hores a la nit per devorar unes quantes pàgines més, malgrat la coïssor als ulls i la certesa que el proper dia no serviria per a res. I el millor del cas és que el que m’estaven explicant era aparentment absolutament banal i intrascendent, un home aclaparat per la vida de pare que s’ha trobat als morros i que enyora la llibertat creativa perduda. Quina és la clau de la fascinació que desperta la seva prosa, doncs? Probablement  l’honestedat brutal, que diria en Calamaro, amb la que descriu les seves contradiccions, dubtes i mancances. Una honestedat embolcallada en un estil auster i brutalment enèrgic. Es fa difícil no compartir, per exemple, la eufòria desbocada de la part quan s’enamora de la Linda i festegen com dos enamorats, Jo no vaig poder, i quan vaig acabar-lo, fa quatre dies, vaig intentar començar-ne un de nou, un de ben diferent, per desenganxar-me’n, però el vaig trobar trivial, impostat i fictici. Trobava a faltar la veu interior de Karl Ove fent-me companyia, el seu sentit moral, la seva manca de sociabilitat, la seva habilitat per descriure la gent que el rodeja de manera despietada però amb una empatia que el redimeix. Total, que avui m’he comprat el primer volum “La muerte del padre”. I després, si puc, els següents fins acabar-me les 3.600 pàgines de veritat que embolcallen aquesta lluita tan fascinant. Si, no em fa vergonya dir-ho. Ara mateix sóc un lector enamorat.

Torna El celobert a I Cat.cat

Per fi ja podem dir-ho! El programa de ràdio del Lluís, aquesta horeta on se li omple la boca de cançons, on fa mans i mànigues per encabir-les i fer-nos-les escoltar i enganxar-nos per sempre a una melodia o una lletra, aquesta dosi sonora plena de passió per la música torna. Si, El celobert ha fet dissabte, ha pintat les parets i els porticons, ha tret la pols i ara ja torna a pujar les persianes per que hi entre la llum de la música que ens agrada. Farem una pre-estrena el proper dia de Nadal, per ajudar-vos a fer el rotet, i després sonarà cada dimarts de deu a onze a través de l’emisora més “cool” de les nostres contrades, I Cat.cat.

Feu el favor d’escoltar-nos i fer-nos cas, que som molt sensibles i ens cal tot el caliu d’un matí de juliol a la platja.

Ara ja ho podem dir: us trobàvem  molt a faltar.

Salut!

2013-06-12 12.18.33

Lletra lligada.

Tinc el mal costum de guardar coses, coses inútils que em deixen els calaixos sobreeixits, gairebé inutilitzables, perquè de tan plens es bloquegen els uns als altres i no es poden obrir. És com si enfadats d’amuntegar tanta engruna protestessin conxorxats negant-se que els puguis fer servir mai més. La gràcia és que tot el que hi emmagatzemo no té ni solta ni volta, tot és un caos aleatori impossible de desxifrar. Per això si algun dia em ve de gust trobar una foto de la Padrina Curulla que em va deixar la mare en penyora no sé pas per on començar a cercar-la. Sé que si n’obro un m’embarbussaré entre piles gastades, cromos de jugadors de futbol que ara ja entrenen, encenedors que no encenen, bitllets de països que mai més visitaré i llapis de colors amb la punta trencada. El pitjor de tot és que un cop m’hi capbusso estic perdut.

Cada petita andròmina em transporta a un posat, un concert, una ferida encara per curar o un moment petit i inoblidable. M’hi puc passar hores. És tal l’encanteri que, de sobte, el que estaves buscant ja no importa gens, de fet ni tan sols recordes ben bé què era. Estàs massa ocupat recordant el concert de l’entrada que tens a la mà, o la cara d’ella amb la cinta al cap i aquells ulls de color del mar quan és hivern i ha plogut que t’anestesien tots els mals en una dècima de segon.

De totes maneres, si algun dia entreu al meu pis sense fer soroll, el més probable és que m’enxampeu badant davant unes paraules escrites en algun paper rebregat. Res, ni tan sols les fotos, em diuen tant. La lletra curosa de les cartes que el pare i la mare m’enviaven quan feia el soldat, els apunts de literatura plens de noms de discos per comprar als marges de les pàgines, els diaris de despeses del viatge a la Bretanya que la meva dona apunta sempre en llibretes petites; i, naturalment, tots els escrits del meu patufet, sobretot els del principi, quan escrivia les paraules fonèticament, com les parlava, de manera gens normativa però encisadora. És en cada corba de les ves baixes o en els tobogans de les emes on puc tastar i olorar la gent que estimo, la lletra a vegades tremolosa o insegura, fins i tot difícil de desxifrar que tan bé retrata el seu autor. Un paisatge de tinta que m’ha fet companyia des que sé llegir. I ara diuen que la lletra lligada no serveix per a res. Quina tonteria.