No n’hi ha prou amb estimar-se molt

Sortíem d’un restaurant vietnamita, amb l’eufòria que et dóna haver encertat l’àpat de ple i també, perquè no dir-ho, el puntet aquell tan dolç de l’ampolla de vi encara als llavis. Estàvem passant l’estiu a casa de la Bàrbara, una tarragonina de cames llargues i ulls esbatanats que cada estiu fugia del clima anglès i ens deixava el seu piset, o més ben dit, un dels espais resultants d’esbocinar en quatre parts una preciosa casa de totxana vermella al barri de Hackney. El pis era petit com un pany de cop però tenia tot el que calia per fer-nos feliços: un escriptori antic ple de llibres rebregats, una terrassa on festejaven les males herbes i els caragols, un parell de ratolins esmunyedissos i sobretot un parc immens a cinc minuts que es deia London Fields, on els pocs dies de sol s’hi amuntegava tot de famílies esteses damunt llençols i tovalloles fent pícnics i menjant maduixes i pinya esbocinada. No ho sé, suposo que la gent que no va parar d’avisar-nos que aquell barri era molt perillós ho feien per algun motiu a part de per tocar-nos els collons, però a nosaltres ens encantava ser allà, fent vida de barri i ben allunyats de tota la gent postissa que empudega els centres de les ciutats i la seva dèria irritant de donar-te conversa pel simple fet de reconèixer el seu idioma en els teus llavis. Passàvem els matins anant a museus i empaitant esquirols i corbs enormes i les tardes les reservàvem per Broadway Market quan feia bo, fent mitja pinta a qualsevol terrassa, mirant fascinats la despreocupació dels anglesos a l’hora d’anar mal conjuntats i com aquest mal gust els feia deliciosament innovadors o bé si el dia es girava visitàvem galeries d’art plenes de gent amb ganes de fer coses petant-la amb una copa a la mà.

Dove__Hackney__E8-Broadway_Market-20000000002559342-500x375

Abans de travessar el carrer principal em vaig aturar una estona per encendrem el cigarro de després de sopar, aquell del qual no em puc desempallegar de cap de les maneres, mentre la meva dona i el nen s’agafaven de la mà, com de costum i feien aquells saltirons tan seus. Just davant, a l’altra banda de l’avinguda, començava el nostre carrer, Belsham Road, on hi havia un xamfrà porticat amb dues escales amples que emmarcava un replà on hi passava els dies i les nits un home de trenta i pocs anys embolicat en un sac de dormir verd i brut. Es deia Richard i de tant creuar-nos de camí a casa ja ens saludàvem i fins i tot sabia el nom del nostre nen, que el contestava els primers dies un pèl avergonyit i després fascinat per tots els tresors que acumulava al seu voltant. Tenia en el replà un portentós reguitzell d’andròmines que desapareixien de manera inversemblant els breus instants que deixava el seu cau i marxava a buscar provisions: Melody Makers de l’any de la picor, bosses lligades amb cordills plenes fins dalt, ampolles buides i alguna de mig plena també i fins i tot una figura del Follet Tortuga a la qual li faltava un tros de closca. A mi però, l’estri que més em flipava era una ràdio atrotinada que ell ficava a tot drap i que servia de senyal per fer saber tot el barri que ell estava operatiu. Era un aparell petit però portentós perquè passessis a l’hora que passessis sempre sintonitzava una cançó memorable, una d’aquelles que quan les sents et fan venir ganes de xiular pel carrer o de trucar un amic teu i preguntar-li si encara se’n recorda d’aquell concert que vau veure plegats al Zeleste.

follet

Just quan pitjàvem el botó groc del semàfor de vianants vam veure el cotxe aparcant en doble fila. Tot i ser ja negra nit els quatre intermitents il·luminaven prou com per poder observar-la mentre obria la porta del darrere i remenava alguna cosa de dins. Portava un vestit de color vi que embolicava unes cames sense mitges, llargues i primes, unes cames que finalitzaven de manera dramàtica dins unes botes altes Dr Martens, d’aquelles vermelles de xarol tan xules i que la feien caminar d’una manera una mica còmica. Tenia el cabell curt de color panotxa i sota el serrell si aixoplugaven uns ulls grans com a pomes. Un cop tancada la porta es va acostar cap al xamfrà on dormia l’inquilí de la ràdio màgica i ajupint-se curosament va deixar un paquet just al seu costat. Nosaltres havíem creuat el carrer i ens trobàvem prou a prop per veure la seva cara, el seus ulls sense pintar i el vermell del pintallavis, el posat entre enyorat i endolcit. No s’hi va estar massa estona allà, el temps just per mirar-se’l i dir-li amb la mirada que malgrat el temps passat i el mal que s’havien fet encara recordava el dia del seu aniversari.

Sí, ja ho sé. Ja sé que esteu pensant. Que no hi ha pas manera de que jo sabés tot això últim que he escrit. Que sóc un tou, un ensucrat i un carrincló i que ves a saber, potser es tractava de la seva germana que li deixava una factura impagada o la bugada de calçotets recent rentats. Si, teniu raó. Del no res em munto una pel·lícula, tinc aquest defecte, veig una noia davant meu al metro o al bus o a la cua del Bonpreu i ràpidament li poso nom i feina i un amant de Riudoms que li fa pessigolles als peus els matins que es lleva de mal humor. Però aquest cop no, aquest cop se que aquella noia el va estimar, que es va fer un fart d’estimar-lo fins que no va poder més i un matí ventós i fred va aprofitar que ell no havia tornat encara per buidar les seves coses del pis i encabir-les en una furgoneta d’una companya de feina.

D’acord, això darrer ja m’ho he tornat a inventar, però la historia d’amor entre el rodamón i la noia de les Martins vermelles no. L’endemà d’aquella nit em vaig llevar aviat perquè m’havia quedat sense esmorzar i vaig anar al Tesco del barri a comprar suc de taronja i cereals d’aquells cruixents amb fruits del bosc i troços de iogurt que tant m’agraden i que aquí no hi ha manera de trobar enlloc. Quan vaig passar per davant del xamfrà ell estava assegut a les escales rossegant alguna cosa que treia d’una bossa de paper marronosa. Al seu voltant hi havia tot el seu escampall habitual, les ampolles buides, les revistes rebregades, el Follet Tortuga i els fulls del Evening Standard que escampava al terra i li feien d’aïllador tèrmic. Però damunt de la maleta rígida de fusta que feia servir de taula i també de seient hi havia un estri nou, una postal quadrada de mida gegant que reflectint la llum del matí il·luminava poderosa el seu santuari. Era un vinil, nou de trinca. Vaig reconèixer-lo, sabia quin disc era, de fet, me’l sabia de memòria, la foto saturada en fons verd i emmarcada en platejat, les lletres grans i vermelles. Va haver-hi un temps en que era capaç de cantar-lo tot de memòria. Quan ens vam creuar no em vaig poder estar de girar el cap i dir-li: “Nice present”. Ell em va mirar amb els ulls més riallers que mai he vist i la seva resposta, rovellada com la seva veu, va ressonar des del porxo: “I know, mate. I know”.

Prefab Sprout. Swoon.

Advertisements

2 comments

  1. bondiacharlie · Octubre 8, 2014

    A casa ens agrada molt com escrius. Ma mare no sap fer anar les noves tecnologies i sempre em demana que li llegeixi el que escrius. Ens encantes!!!

    M'agrada

  2. arnau solsona · Octubre 8, 2014

    No puc evitar trobar aquestes grans connexions pop al llarg de les teves cançons i històries. Vaig quedar atrapat al descobrir Steve McQueen, però el dia que remenant discos vells per casa vaig trobar-me el Swoon (no sé com cony el meu pare va acabar comprant aquell vinil en els seus viatges a Londres) submergir-se al món Prefab Sprout i nedar…

    M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s