Melindrós

Expliquen els que ho han passat que una de les coses més difícils de pair com a pare és quan el teu fill arriba a l’edat aquella en què deixa de necessitar-te. No em refereixo a quan deixa de necessitar-te econòmicament; això em temo que tal com van les coses no acaba de passar mai. Em refereixo a quan deixa de necessitar-te emocionalment. Parlo d’aquella cara que es gira amb una ganyota quan nota que li vols fer petó, d’aquella mà que s’esmuny incòmoda de la teva quan pel carrer us creueu amb un company de classe, d’aquella porta de l’habitació que d’un dia per l’altre està sempre tancada, d’aquella bronca que reps quan t’enxampa endreçant les seves coses, d’aquella informació que et dóna displicent i que ha aconseguit preguntant-la a algun amic i no a tu, com feia abans.

El cert és que no cal que m’avisin del mal que fa aquesta etapa. La portaré fatal, està cantat. Ho saben fins i tot les papallones que viuen al pot d’arròs. Només en tinc un i em té tant a la butxaca que hi ha dies que ho comenta amb sa mare amb una conya marinera gairebé indecent. I jo, agònic com sóc de mena, tot i que falti encara una miqueta per a aquest moment, no paro d’anticipar-lo mentalment, pensant de manera innocent que potser així em farà menys mal.

El que passa és que la realitat s’entesta a portar-me la contrària. Fa una temporada que el tinc més melindrós que de costum, que ja és dir. Se’ns acosta sigil·lós i ens fa estimades i petons. Com que no em quadra, ho vaig comentar amb la meva dona, que normalment veu totes les coses que jo ignoro. Ella, que també ho nota, explica que l’última setmana abans de decidir deixar de prendre pit per sempre el nen va agafar una espècie de desfici làctic mai vist, que xuclava dia i nit a totes hores, com si abans de plegar volgués fer un comiat a una època de la seva vida que mai més tornaria. Ves que ara no li passi el mateix, em va comentar.

I potser sí que és això. Potser, de manera inconscient, veu a venir el moment de deslliurar-se del cordó emocional patern i matern, nota que s’acaba el temps en què els pares tenen totes les respostes i el vertigen fa que s’aferri amb generositat a nosaltres abans no ens arraconi per fer el seu propi camí. O potser només és que ha descobert una nova col·lecció de cromos al quiosc i em vol tornar a entabanar. No m’estranyaria gens.

Anuncis

2 comments

  1. Blanca Rc · Novembre 10, 2014

    Molt intel·ligent la teva dona, i tu, un magnífic pensador. Tot són etapes, és llei de vida.
    El teu nen és una personeta que viu la seva vida, gaudeix la part que et deixi compartir. El temps vola

    M'agrada

  2. bondiacharlie · Novembre 22, 2014

    Aquests tipus d’entrades, són les que més em fan somriure.

    M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s