L’etern adéu.

No sóc gens de tenir convidats a casa. I quan dic gens vull dir gens. Sóc d’aquells que si no esperen cap visita són capaços d’apujar el volum de la tele per no sentir com sona l’intèrfon des de fa un quart. Ja ho sé, és molt lleig, però és superior a mi. Casa meva és el meu castell, no hi vull forasters misserejant-me les prestatgeries o l’estat de neteja de la cuina (que ja us aviso que és com la de l’anunci de Viakal abans de fer-lo servir). Si fos per mi penjaria al pany de la porta aquell cartonet dels hotels que diu “No molesteu” i el deixaria allà fins que es desfés per l’erosió. Sóc d’aquells que sempre se les empescaven per acabar les festes al pis d’un altre, mai al meu, de manera que quan en tenia prou no m’havia d’esperar que aquell amic s’acabés tots els culs de les ampolles del moble bar.

Per sort aquella època d’acabar les nits als pisos dels amics es va acabar el dia que la meva dona va entrar a l’Hospital Santa Tecla i dos hores més tard va ensenyar-me el nasset més ben fet de tot el Camp de Tarragona. Aquells tres dies que vam ser allà ja vaig detectar l’espècie humana que vull denunciar: parlo del que no marxa mai. Estem parlant de la tieta que arriba a les vuit del matí, just quan fa cinc minuts que has aconseguit tancar els ulls, i un cop apalancada a l’únic sofà de l’habitació et fa saber que ha pensat regalar al nen uns peüquets, i tot seguit treu les agulles i la llana i te’ls fa allà mateix, en directe.

El que no m’esperava mai, però, és que hi hagués una subespècie encara més emprenyadora i cruel que la dels que no marxen ni amb aigua calenta. Sí, amics, pitjor són els que no acaben mai de marxar. Segur que els coneixeu. Vénen a casa d’improvís i quan ja penses a donar-los un pijama i una muda diuen que marxen, que tenen un compromís, tot i que tot seguit tornen a xerrar mitja hora més. I llavors es miren el rellotge i esglaiats diuen que fan molt tard i es posen la jaqueta i els acompanyes a l’ascensor. Però no, no hi ha manera, perquè just a la porta d’entrada t’expliquen la comunió de la seva nena. És horrorós! Ahir, per exemple, vaig tancar la porta als morros d’una d’aquestes, amb l’excusa que se’m cremaven els macarrons. El problema el tinc ara. Vull anar a comprar el diari però em fa por que si obro la porta encara sigui allà parlant del ficus que s’ha comprat. Pensant-ho bé, fa com fred. Val més que no surti.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s