L’etern adéu.

No sóc gens de tenir convidats a casa. I quan dic gens vull dir gens. Sóc d’aquells que si no esperen cap visita són capaços d’apujar el volum de la tele per no sentir com sona l’intèrfon des de fa un quart. Ja ho sé, és molt lleig, però és superior a mi. Casa meva és el meu castell, no hi vull forasters misserejant-me les prestatgeries o l’estat de neteja de la cuina (que ja us aviso que és com la de l’anunci de Viakal abans de fer-lo servir). Si fos per mi penjaria al pany de la porta aquell cartonet dels hotels que diu “No molesteu” i el deixaria allà fins que es desfés per l’erosió. Sóc d’aquells que sempre se les empescaven per acabar les festes al pis d’un altre, mai al meu, de manera que quan en tenia prou no m’havia d’esperar que aquell amic s’acabés tots els culs de les ampolles del moble bar.

Per sort aquella època d’acabar les nits als pisos dels amics es va acabar el dia que la meva dona va entrar a l’Hospital Santa Tecla i dos hores més tard va ensenyar-me el nasset més ben fet de tot el Camp de Tarragona. Aquells tres dies que vam ser allà ja vaig detectar l’espècie humana que vull denunciar: parlo del que no marxa mai. Estem parlant de la tieta que arriba a les vuit del matí, just quan fa cinc minuts que has aconseguit tancar els ulls, i un cop apalancada a l’únic sofà de l’habitació et fa saber que ha pensat regalar al nen uns peüquets, i tot seguit treu les agulles i la llana i te’ls fa allà mateix, en directe.

El que no m’esperava mai, però, és que hi hagués una subespècie encara més emprenyadora i cruel que la dels que no marxen ni amb aigua calenta. Sí, amics, pitjor són els que no acaben mai de marxar. Segur que els coneixeu. Vénen a casa d’improvís i quan ja penses a donar-los un pijama i una muda diuen que marxen, que tenen un compromís, tot i que tot seguit tornen a xerrar mitja hora més. I llavors es miren el rellotge i esglaiats diuen que fan molt tard i es posen la jaqueta i els acompanyes a l’ascensor. Però no, no hi ha manera, perquè just a la porta d’entrada t’expliquen la comunió de la seva nena. És horrorós! Ahir, per exemple, vaig tancar la porta als morros d’una d’aquestes, amb l’excusa que se’m cremaven els macarrons. El problema el tinc ara. Vull anar a comprar el diari però em fa por que si obro la porta encara sigui allà parlant del ficus que s’ha comprat. Pensant-ho bé, fa com fred. Val més que no surti.

Melindrós

Expliquen els que ho han passat que una de les coses més difícils de pair com a pare és quan el teu fill arriba a l’edat aquella en què deixa de necessitar-te. No em refereixo a quan deixa de necessitar-te econòmicament; això em temo que tal com van les coses no acaba de passar mai. Em refereixo a quan deixa de necessitar-te emocionalment. Parlo d’aquella cara que es gira amb una ganyota quan nota que li vols fer petó, d’aquella mà que s’esmuny incòmoda de la teva quan pel carrer us creueu amb un company de classe, d’aquella porta de l’habitació que d’un dia per l’altre està sempre tancada, d’aquella bronca que reps quan t’enxampa endreçant les seves coses, d’aquella informació que et dóna displicent i que ha aconseguit preguntant-la a algun amic i no a tu, com feia abans.

El cert és que no cal que m’avisin del mal que fa aquesta etapa. La portaré fatal, està cantat. Ho saben fins i tot les papallones que viuen al pot d’arròs. Només en tinc un i em té tant a la butxaca que hi ha dies que ho comenta amb sa mare amb una conya marinera gairebé indecent. I jo, agònic com sóc de mena, tot i que falti encara una miqueta per a aquest moment, no paro d’anticipar-lo mentalment, pensant de manera innocent que potser així em farà menys mal.

El que passa és que la realitat s’entesta a portar-me la contrària. Fa una temporada que el tinc més melindrós que de costum, que ja és dir. Se’ns acosta sigil·lós i ens fa estimades i petons. Com que no em quadra, ho vaig comentar amb la meva dona, que normalment veu totes les coses que jo ignoro. Ella, que també ho nota, explica que l’última setmana abans de decidir deixar de prendre pit per sempre el nen va agafar una espècie de desfici làctic mai vist, que xuclava dia i nit a totes hores, com si abans de plegar volgués fer un comiat a una època de la seva vida que mai més tornaria. Ves que ara no li passi el mateix, em va comentar.

I potser sí que és això. Potser, de manera inconscient, veu a venir el moment de deslliurar-se del cordó emocional patern i matern, nota que s’acaba el temps en què els pares tenen totes les respostes i el vertigen fa que s’aferri amb generositat a nosaltres abans no ens arraconi per fer el seu propi camí. O potser només és que ha descobert una nova col·lecció de cromos al quiosc i em vol tornar a entabanar. No m’estranyaria gens.

Els reis del video-clip.

Si hi ha un grup a l’univers pop més coneguts pels seus video-clips que no pas per la seva pròpia música, aquest son els OK Go. La culpa no és pas de les seves cançons, refrescants com un xarrup de llimona, sino uns clips fets amb una creativitat basada no pas en efectes digitas o trucs tecnològics de gran presssupost sino en prodigis d’imaginació visual i inventiva artesanal basats en unes coreografies tan hilarants com milimetrades (i amb l’afegitó d’estar fets en un únic pla sequència!). Per la història quedarà el “tour de force” de coordinació que va ser el clip de “This too Shall pass”:

el delirant festival caní de “White Knuckles”:

o, el meu preferit, la seva peculiar lliçó magistral d’aerobic damunt de cintes de còrrer en un gimnàs a “Here it Goes Again”:

Aquesta setmana acaben de treure el seu nou video-clip. Hi havia dubtes de si trobarien alguna manera de tornar-nos a sorprendre. Aquí en teniu el resultat. Amb flaires japonesos i tones d’imaginació els molt podrits ho han tornat a fer. Chapeau!!

Volem volar.

Aprofitem que les vacances d’estiu ja s’han acabat per retre homenatge a totes les fotos digitals que mai imprimirem, aquestes instantànies de viatges massa curts en avions massa atapeïts. Vet aquí deu cançons que miren de reconciliar-nos amb la mania tan estranya que tenim de viatjar sense tocar de peus a terra, una mania que ens obliga massa sovint a patir aquest món paral·lel anomenat aeroport, allà on et fan treure les sabates i et repassen la cara d’estúpid que fas al passaport i et requisen ampolles d’aigua per por que siguin inflamables i, en resum, fan tot el possible per fer-te sentir un delinqüent sense haver fet res de dolent, la qual cosa, tenint en compte com et tracten, té molt de mèrit.

01. Neutral Milk Hotel. In The Aeroplane Over the Sea

Jeff Mangum va treure aquest disc vagament inspirat en Anna Frank, va inventar-se el “fuzz-folk” i tot seguit va decidir que plegava. Aquesta cançó comença com una balada folk naïf que celebra la joia de viure però a poc a poc va agafant un to més inquietant gràcies a dissonàncies que semblen tretes dels sons que fa un avió que va desviant el seu rumb a consciència. “I un dia morirem i les nostres cendres volaran des d’un avió damunt el mar, però ara som joves, estirem-nos sota el sol i comptem totes i cadascuna de les coses boniques que tenim.”

02. Destroyer. It’s Gonna Take an Airplane

Malgrat el nom del grup, Destroyer no és pas una colla de destralers peluts plens de tatuatges fent “death metal” i cantant com si tinguessin un alien estiuejant a la seva gola, més aviat al contrari. A Destroyer s’hi amaga un geni canadenc d’ascendència espanyola nomenat Dan Bejar que decora el seu pop delicat i amb referències als cantautors de finals dels 70 com Al Stewart o Gilbert O’Sullivan. Aquí l’avió és una excusa per dir que s’està millor arran de terra o fins i tot en remull. Al cap i a la fi, “als submarins no els molesta pas passar-se tot el temps sota l’aigua”.

03. Arctic Monkeys. Despair in the Departure Lounge
Que Alex Turner és el millor lletrista pop dels últims quinze anys es fa evident cada cop que repasses qualsevol cançó seva, encara que sigui la cara B d’un LP poc promocionat. En aquest cas, el bo de l’Àlex retrata amb la precisió quirúrgica de qui sap de què parla la desesperació de les esperes interminables a les sales dels aeroports, el mòbil sense bateria, l’avió amb dues hores de retard i les ganes de ser a casa i tenir-la al costat rosegant-te l’ànima.

04. Antònia Font. Armando rampas
Si una cosa queda clara repassant l’univers de la banda mallorquina és que el seu hàbitat natural era lluny de la gravetat terrestre. Aquí ens retraten un vol cap a Formentera a mans d’un comandant fatxenda depredador d’hostesses.

05. Toots and the Maytals. Pressure Drop

Abans de ser apropiat en exclusiva per Bob Marley, el reggae també existia. Ara bé, tenint en compte el que fumaven els Maytals per esmorzar, dinar i sopar, jo diria que aquesta baixada de pressió és culpa de volar massa alt, però no en avió precisament.

06. Bright Eyes. At the Bottom of Everything

Immortalitzada per un deliciós videoclip amb la presència sempre engrescadora del gran Terence Stamp, aquesta nova prova del talent de Conor Oberst comença amb una introducció parlada en què una noia asseguda al seient d’un avió, avorrida llegint una revista sense entendre res, nota com de sobte el motor falla i veu esgarrifada com l’aparell cau cap al mar. Espantada es gira i crida al seu company de seient. “On anem?”. “A una festa”, contesta el seu interlocutor “A una festa d’aniversari. El teu. Moltes felicitats.” I llavors comença la festa.

07. Elton John. Take me to the Pilot

“Vull ser el pilot de la teva ànima.” D’acord, no és la millor lletra de Bernie Taupin, però musicalment explica perquè Elton es va apoderar de la dècada dels 70 de manera insultant. Excel·lència melòdica i un coneixement exquisit del soul i el r&b americà. No ho diries mai amb les perruques i les disfresses, però Elton és capaç de volar molt alt.

08. Joan Armatrading. Drop the pilot

Mentre Elton desitja ser el pilot de la persona que estima, la Joan és una mica més expeditiva i anima el seu interlocutor a llençar el pilot per la finestra. La intenció és clara, ella s’encarregarà de fer la feina. “No estàs fart de besar cosins, sense foc, sense espurna? Animal, mineral, física i espiritual: jo sóc el que necessites.” Mare meva, quina por.

09. Kathleen Edwards. A Soft Place to Land

Els millors cantautors americans acostumen a ser canadencs. Kathleen Edwards també passa la mà per la cara a la immensa majoria dels seus veïns del sud, i si no t’ho creus escolta “Mercury” (del seu disc Failer) i en parlem. Per això fa ràbia quan només se la coneix com la nòvia de Bon Iver. Sobretot tenint com té la facilitat per construir peces d’orfebreria tan delicades com aquesta oda a ser estimat amb tendresa. “Només desitjo un lloc tou on aterrar, com ara el palmell de la teva mà.” Que bonic, Kathleen.

10. Paul Simon. Soft Parachutes
Paul Simon és tan refotudament bo que es capaç de descartar una cançó com ara aquesta, on un soldat americà repassa el paisatge vietnamita, devastat, gronxant-se en un paracaigudes i rescatar-la mig d’amagat deu anys més tard en una reedició com a bonus-track. Paul Simon és tan refotudament bo que qualsevol diria que és canadenc.

11. Fountains of Wayne. Michael And Heather At The Baggage Claim
El pitjor dels epílegs de qualsevol viatge és la pèrdua de les maletes. Els pobres Michael i Heather prenen paciència, com fem tots en aquests casos, però tenen moltes, moltes ganes d’arribar a casa d’una punyetera vegada.

http://catorze.naciodigital.cat/noticia/408/volem/volar

Petons contra futbol

Un dels esports de més risc que pot practicar un pare és preguntar al nen com li ha anat l’escola. És un esport de risc perquè la seva resposta té tots els números de provocar-te una lesió anímica important, que és una manera fina de dir que et posarà de mala llet. El més normal és que et regalin un “Bé”, en el millor dels casos, o que directament ignorin la pregunta amb una mirada d’aquelles que t’està dient: “Papa, ja porto vuit hores aquí, no m’atabalis més amb l’escola que necessito ventilar-me el cap”. I tot i així, ho fem cada dia del món, jo el primer, i malgrat que més d’un dia m’he hagut de menjar un d’aquests monosíl·labs tan eloqüents. Però si us he de ser sincer, tinc un nen de verb torrencial i la majoria dels dies rebo unes explicacions d’allò més detallades i sorprenents sobre la jornada escolar que acaba de viure.

De tota manera, hi ha una part fosca, una en la qual no insisteixo, i no m’hi escarrasso perquè ja em sé la resposta. És l’hora del pati. I la resposta és sempre la mateixa i igual d’emprenyadora: “Hem jugat a futbol”. Ep! I que consti que més del futbol que jo no en trobareu, que fins i tot sóc d’aquells que escolten les tertúlies de la ràdio al llit per dormir, com l’home de l’Ada Colau. El que m’emprenya és que al meu fill el futbol li agrada tant com dutxar-se al matí, que hi juga d’esma, que fa de defensa mosca -i rep pilotades de talossos que en fan dos d’ell- perquè no hi ha res més per jugar, perquè quan van al pati hi ha un esport que monopolitza la pista, perquè, igual que a la tele i a la premsa, hi ha una dictadura que ho empudega tot: la de la pilota.

L’altre dia, però, inesperadament, es va produir el miracle. Arrossegava un constipat de tres dies i li vaig dir que fes bondat al pati. Quan va sortir d’escola em va venir directe amb un somriure a la cara d’aquells que el fan encara més guapo. “Saps què, papa? Avui al pati he jugat amb les nenes”. “Ah, sí? Que bé! I a què heu jugat?” “Doncs hem jugat als conillets. Havíem de dir qui trobàvem més mono i fer-li un petó a la galta”. Me’l vaig mirar i tenia les galtes vermelles, potser una mica per vergonya, o potser de rebre un munt de petons perquè, a part de ser molt mono, que ho és, era l’únic nen que hi havia jugat. I no sé per què, en aquell moment, alguna cosa em va dir que els dies de futbol obligatori al pati estaven a punt de passar a la història.

images

El cel a tocar

Vaig trigar tres hores a aixecar-me. I mira que ho sabia, que era una jornada històrica. El que passa és que, un cop fet l’intent d’obrir un ull era evident que la ressaca de la nit anterior encara era més històrica i que per molt que m’esforcés no tenia esma de moure’m del llit. Vaig trigar tres hores i quan ho vaig fer, sentint-me com una rata i com un traïdor a la causa, un desertor, la ràdio em va donar un bri d’esperança: el concurs encara no havia acabat. Em vaig vestir d’una revolada i obviant una dutxa més que necessària vaig enfilar el carrer Major avall amb una part important del cervell encara al pub de la cantonada i el diari del diumenge sota el braç. Un cop arribat a la plaça de braus vaig tenir el temps just per veure que la meva colla estava a punt d’intentar el 5 de 9, un castell que mai ningú havia fet abans, i emocionat vaig ficar-me a la pinya, això sí, sense deixar el diari que portava a la mà. Vint segons més tard una sotragada seca em va anunciar que ni la colla ni jo passaríem a la història aquell dia.

Aquí comença i acaba la meva experiència en el món casteller. D’això fa vint anys exactes i des d’aquell dia mai més he participat en un castell. Això no vol dir que no els hagi patit i sobretot gaudit, depenent de si els dosos baixaven finets o si la canalla es feia enrere. També us diré que cada cop, inconscientment, els he mirat una mica de més lluny, sobretot des que sóc pare, com si cada caiguda em fes més mal. Però poques coses m’han fet emocionar més que veure una pinya abraçant-se després d’un castell descarregat, de qualsevol colla, però sobretot de la meva, aquella que quinze dies després de néixer el meu fill em va regalar a la plaça de la Font, just quan hi estava tocant per la festa Major, una pancarta gegant que deia “Papa, jo també sóc de la Jove”. Que cabrons! Encara no sé com vaig poder acabar la cançó.

10155460_10204962218954022_6426848802217935375_n

Diumenge passat la meva colla va aconseguir el que semblava impossible, un 3 de 10 majestuós, i un servidor, malgrat tenir vint anys més que aquell dia de ressaca i diari, o potser per això, es va posar a plorar com un nen i va pensar que, malgrat els intents fallits i les ensopegades, hi ha somnis que es compleixen, que potser tot plegat es tracta de no parar d’intentar-ho, de fotre-hi pit i collons, de dir-nos que ho podem fer, de saber que si mirem amunt i sense por tenim el cel a tocar.

No n’hi ha prou amb estimar-se molt

Sortíem d’un restaurant vietnamita, amb l’eufòria que et dóna haver encertat l’àpat de ple i també, perquè no dir-ho, el puntet aquell tan dolç de l’ampolla de vi encara als llavis. Estàvem passant l’estiu a casa de la Bàrbara, una tarragonina de cames llargues i ulls esbatanats que cada estiu fugia del clima anglès i ens deixava el seu piset, o més ben dit, un dels espais resultants d’esbocinar en quatre parts una preciosa casa de totxana vermella al barri de Hackney. El pis era petit com un pany de cop però tenia tot el que calia per fer-nos feliços: un escriptori antic ple de llibres rebregats, una terrassa on festejaven les males herbes i els caragols, un parell de ratolins esmunyedissos i sobretot un parc immens a cinc minuts que es deia London Fields, on els pocs dies de sol s’hi amuntegava tot de famílies esteses damunt llençols i tovalloles fent pícnics i menjant maduixes i pinya esbocinada. No ho sé, suposo que la gent que no va parar d’avisar-nos que aquell barri era molt perillós ho feien per algun motiu a part de per tocar-nos els collons, però a nosaltres ens encantava ser allà, fent vida de barri i ben allunyats de tota la gent postissa que empudega els centres de les ciutats i la seva dèria irritant de donar-te conversa pel simple fet de reconèixer el seu idioma en els teus llavis. Passàvem els matins anant a museus i empaitant esquirols i corbs enormes i les tardes les reservàvem per Broadway Market quan feia bo, fent mitja pinta a qualsevol terrassa, mirant fascinats la despreocupació dels anglesos a l’hora d’anar mal conjuntats i com aquest mal gust els feia deliciosament innovadors o bé si el dia es girava visitàvem galeries d’art plenes de gent amb ganes de fer coses petant-la amb una copa a la mà.

Dove__Hackney__E8-Broadway_Market-20000000002559342-500x375

Abans de travessar el carrer principal em vaig aturar una estona per encendrem el cigarro de després de sopar, aquell del qual no em puc desempallegar de cap de les maneres, mentre la meva dona i el nen s’agafaven de la mà, com de costum i feien aquells saltirons tan seus. Just davant, a l’altra banda de l’avinguda, començava el nostre carrer, Belsham Road, on hi havia un xamfrà porticat amb dues escales amples que emmarcava un replà on hi passava els dies i les nits un home de trenta i pocs anys embolicat en un sac de dormir verd i brut. Es deia Richard i de tant creuar-nos de camí a casa ja ens saludàvem i fins i tot sabia el nom del nostre nen, que el contestava els primers dies un pèl avergonyit i després fascinat per tots els tresors que acumulava al seu voltant. Tenia en el replà un portentós reguitzell d’andròmines que desapareixien de manera inversemblant els breus instants que deixava el seu cau i marxava a buscar provisions: Melody Makers de l’any de la picor, bosses lligades amb cordills plenes fins dalt, ampolles buides i alguna de mig plena també i fins i tot una figura del Follet Tortuga a la qual li faltava un tros de closca. A mi però, l’estri que més em flipava era una ràdio atrotinada que ell ficava a tot drap i que servia de senyal per fer saber tot el barri que ell estava operatiu. Era un aparell petit però portentós perquè passessis a l’hora que passessis sempre sintonitzava una cançó memorable, una d’aquelles que quan les sents et fan venir ganes de xiular pel carrer o de trucar un amic teu i preguntar-li si encara se’n recorda d’aquell concert que vau veure plegats al Zeleste.

follet

Just quan pitjàvem el botó groc del semàfor de vianants vam veure el cotxe aparcant en doble fila. Tot i ser ja negra nit els quatre intermitents il·luminaven prou com per poder observar-la mentre obria la porta del darrere i remenava alguna cosa de dins. Portava un vestit de color vi que embolicava unes cames sense mitges, llargues i primes, unes cames que finalitzaven de manera dramàtica dins unes botes altes Dr Martens, d’aquelles vermelles de xarol tan xules i que la feien caminar d’una manera una mica còmica. Tenia el cabell curt de color panotxa i sota el serrell si aixoplugaven uns ulls grans com a pomes. Un cop tancada la porta es va acostar cap al xamfrà on dormia l’inquilí de la ràdio màgica i ajupint-se curosament va deixar un paquet just al seu costat. Nosaltres havíem creuat el carrer i ens trobàvem prou a prop per veure la seva cara, el seus ulls sense pintar i el vermell del pintallavis, el posat entre enyorat i endolcit. No s’hi va estar massa estona allà, el temps just per mirar-se’l i dir-li amb la mirada que malgrat el temps passat i el mal que s’havien fet encara recordava el dia del seu aniversari.

Sí, ja ho sé. Ja sé que esteu pensant. Que no hi ha pas manera de que jo sabés tot això últim que he escrit. Que sóc un tou, un ensucrat i un carrincló i que ves a saber, potser es tractava de la seva germana que li deixava una factura impagada o la bugada de calçotets recent rentats. Si, teniu raó. Del no res em munto una pel·lícula, tinc aquest defecte, veig una noia davant meu al metro o al bus o a la cua del Bonpreu i ràpidament li poso nom i feina i un amant de Riudoms que li fa pessigolles als peus els matins que es lleva de mal humor. Però aquest cop no, aquest cop se que aquella noia el va estimar, que es va fer un fart d’estimar-lo fins que no va poder més i un matí ventós i fred va aprofitar que ell no havia tornat encara per buidar les seves coses del pis i encabir-les en una furgoneta d’una companya de feina.

D’acord, això darrer ja m’ho he tornat a inventar, però la historia d’amor entre el rodamón i la noia de les Martins vermelles no. L’endemà d’aquella nit em vaig llevar aviat perquè m’havia quedat sense esmorzar i vaig anar al Tesco del barri a comprar suc de taronja i cereals d’aquells cruixents amb fruits del bosc i troços de iogurt que tant m’agraden i que aquí no hi ha manera de trobar enlloc. Quan vaig passar per davant del xamfrà ell estava assegut a les escales rossegant alguna cosa que treia d’una bossa de paper marronosa. Al seu voltant hi havia tot el seu escampall habitual, les ampolles buides, les revistes rebregades, el Follet Tortuga i els fulls del Evening Standard que escampava al terra i li feien d’aïllador tèrmic. Però damunt de la maleta rígida de fusta que feia servir de taula i també de seient hi havia un estri nou, una postal quadrada de mida gegant que reflectint la llum del matí il·luminava poderosa el seu santuari. Era un vinil, nou de trinca. Vaig reconèixer-lo, sabia quin disc era, de fet, me’l sabia de memòria, la foto saturada en fons verd i emmarcada en platejat, les lletres grans i vermelles. Va haver-hi un temps en que era capaç de cantar-lo tot de memòria. Quan ens vam creuar no em vaig poder estar de girar el cap i dir-li: “Nice present”. Ell em va mirar amb els ulls més riallers que mai he vist i la seva resposta, rovellada com la seva veu, va ressonar des del porxo: “I know, mate. I know”.

Prefab Sprout. Swoon.

Canviar de pell

Sortia un dia d’una jornada de portes obertes on podies visitar tallers de joves creadors quan em vaig trobar de morros amb un cistell ple de sobres tancats, tots diferents i decorats amb colors preciosos. Quan vaig preguntar que hi havia dintre a l’artista en qüestió em va contestar que no ho sabia, que cadascun dels sobres amagava una postal feta a ma per ell i que totes eren diferents. No me’n vaig poder estar i vaig demanar al meu nen que en tries una. Un cop pagat l’euro corresponent li vaig fer obrir i el que ens va sortir va ser una petita cartolina solcada de sis ratlles taronges exactament iguals sobre un fons de color pedra. Sota de la sisena ratlla hi havia una frase: “La repetició també és una manera de canvi”. Avui, mirant-me-la penjada a la paret pintada de pissarra imantada del menjador, penso que tot i agradar-me sempre, aquesta frase mai m’arriba tant com ara, quan acaba el mes de setembre.

Si, ja ho sé, suposo que no és massa popular aquesta sensació, però a mi també m’agrada el final de l’estiu i la tornada a les rutines quotidianes. M’agrada tornar a aixecar-me aviat i esmorzar intercanviant mirades lleganyoses i còmplices amb la meva parella mentre el nostre xerrameca professional ens aclapara amb el seu verb torrencial explicant les mil i una aventures que ha somiat durant la nit. M’agrada aquesta sensació dolça de melangia que t’arriba quan repasses en el mòbil les instantànies de l’estiu i sentir d’una manera difícil d’explicar que aquesta pell tan morena i recremada que ensenyes a cada foto t’està canviant per una de nova, com si fossis un rèptil mandrós, i et preparis per nous temps de dies més curts i flassades més llargues.

N’hi ha que fan les noves propostes el dia primer de gener, que es fan juraments per fer mil i un projectes aparcats durant l’any que s’acaba. Jo en canvi sempre he notat que el moment de debò per encetar-ho tot, per iniciar tot allò del que ens sabem capaços és ara, quan encara ens espolsem la mandra i la sorra d’aquest estiu tardorenc i plujós.

'... ens espolsem la mandra i la sorra d'aquest estiu tardorenc i plujós'