Lletra lligada.

Tinc el mal costum de guardar coses, coses inútils que em deixen els calaixos sobreeixits, gairebé inutilitzables, perquè de tan plens es bloquegen els uns als altres i no es poden obrir. És com si enfadats d’amuntegar tanta engruna protestessin conxorxats negant-se que els puguis fer servir mai més. La gràcia és que tot el que hi emmagatzemo no té ni solta ni volta, tot és un caos aleatori impossible de desxifrar. Per això si algun dia em ve de gust trobar una foto de la Padrina Curulla que em va deixar la mare en penyora no sé pas per on començar a cercar-la. Sé que si n’obro un m’embarbussaré entre piles gastades, cromos de jugadors de futbol que ara ja entrenen, encenedors que no encenen, bitllets de països que mai més visitaré i llapis de colors amb la punta trencada. El pitjor de tot és que un cop m’hi capbusso estic perdut.

Cada petita andròmina em transporta a un posat, un concert, una ferida encara per curar o un moment petit i inoblidable. M’hi puc passar hores. És tal l’encanteri que, de sobte, el que estaves buscant ja no importa gens, de fet ni tan sols recordes ben bé què era. Estàs massa ocupat recordant el concert de l’entrada que tens a la mà, o la cara d’ella amb la cinta al cap i aquells ulls de color del mar quan és hivern i ha plogut que t’anestesien tots els mals en una dècima de segon.

De totes maneres, si algun dia entreu al meu pis sense fer soroll, el més probable és que m’enxampeu badant davant unes paraules escrites en algun paper rebregat. Res, ni tan sols les fotos, em diuen tant. La lletra curosa de les cartes que el pare i la mare m’enviaven quan feia el soldat, els apunts de literatura plens de noms de discos per comprar als marges de les pàgines, els diaris de despeses del viatge a la Bretanya que la meva dona apunta sempre en llibretes petites; i, naturalment, tots els escrits del meu patufet, sobretot els del principi, quan escrivia les paraules fonèticament, com les parlava, de manera gens normativa però encisadora. És en cada corba de les ves baixes o en els tobogans de les emes on puc tastar i olorar la gent que estimo, la lletra a vegades tremolosa o insegura, fins i tot difícil de desxifrar que tan bé retrata el seu autor. Un paisatge de tinta que m’ha fet companyia des que sé llegir. I ara diuen que la lletra lligada no serveix per a res. Quina tonteria.

Anuncis

L’etern adéu.

No sóc gens de tenir convidats a casa. I quan dic gens vull dir gens. Sóc d’aquells que si no esperen cap visita són capaços d’apujar el volum de la tele per no sentir com sona l’intèrfon des de fa un quart. Ja ho sé, és molt lleig, però és superior a mi. Casa meva és el meu castell, no hi vull forasters misserejant-me les prestatgeries o l’estat de neteja de la cuina (que ja us aviso que és com la de l’anunci de Viakal abans de fer-lo servir). Si fos per mi penjaria al pany de la porta aquell cartonet dels hotels que diu “No molesteu” i el deixaria allà fins que es desfés per l’erosió. Sóc d’aquells que sempre se les empescaven per acabar les festes al pis d’un altre, mai al meu, de manera que quan en tenia prou no m’havia d’esperar que aquell amic s’acabés tots els culs de les ampolles del moble bar.

Per sort aquella època d’acabar les nits als pisos dels amics es va acabar el dia que la meva dona va entrar a l’Hospital Santa Tecla i dos hores més tard va ensenyar-me el nasset més ben fet de tot el Camp de Tarragona. Aquells tres dies que vam ser allà ja vaig detectar l’espècie humana que vull denunciar: parlo del que no marxa mai. Estem parlant de la tieta que arriba a les vuit del matí, just quan fa cinc minuts que has aconseguit tancar els ulls, i un cop apalancada a l’únic sofà de l’habitació et fa saber que ha pensat regalar al nen uns peüquets, i tot seguit treu les agulles i la llana i te’ls fa allà mateix, en directe.

El que no m’esperava mai, però, és que hi hagués una subespècie encara més emprenyadora i cruel que la dels que no marxen ni amb aigua calenta. Sí, amics, pitjor són els que no acaben mai de marxar. Segur que els coneixeu. Vénen a casa d’improvís i quan ja penses a donar-los un pijama i una muda diuen que marxen, que tenen un compromís, tot i que tot seguit tornen a xerrar mitja hora més. I llavors es miren el rellotge i esglaiats diuen que fan molt tard i es posen la jaqueta i els acompanyes a l’ascensor. Però no, no hi ha manera, perquè just a la porta d’entrada t’expliquen la comunió de la seva nena. És horrorós! Ahir, per exemple, vaig tancar la porta als morros d’una d’aquestes, amb l’excusa que se’m cremaven els macarrons. El problema el tinc ara. Vull anar a comprar el diari però em fa por que si obro la porta encara sigui allà parlant del ficus que s’ha comprat. Pensant-ho bé, fa com fred. Val més que no surti.

Melindrós

Expliquen els que ho han passat que una de les coses més difícils de pair com a pare és quan el teu fill arriba a l’edat aquella en què deixa de necessitar-te. No em refereixo a quan deixa de necessitar-te econòmicament; això em temo que tal com van les coses no acaba de passar mai. Em refereixo a quan deixa de necessitar-te emocionalment. Parlo d’aquella cara que es gira amb una ganyota quan nota que li vols fer petó, d’aquella mà que s’esmuny incòmoda de la teva quan pel carrer us creueu amb un company de classe, d’aquella porta de l’habitació que d’un dia per l’altre està sempre tancada, d’aquella bronca que reps quan t’enxampa endreçant les seves coses, d’aquella informació que et dóna displicent i que ha aconseguit preguntant-la a algun amic i no a tu, com feia abans.

El cert és que no cal que m’avisin del mal que fa aquesta etapa. La portaré fatal, està cantat. Ho saben fins i tot les papallones que viuen al pot d’arròs. Només en tinc un i em té tant a la butxaca que hi ha dies que ho comenta amb sa mare amb una conya marinera gairebé indecent. I jo, agònic com sóc de mena, tot i que falti encara una miqueta per a aquest moment, no paro d’anticipar-lo mentalment, pensant de manera innocent que potser així em farà menys mal.

El que passa és que la realitat s’entesta a portar-me la contrària. Fa una temporada que el tinc més melindrós que de costum, que ja és dir. Se’ns acosta sigil·lós i ens fa estimades i petons. Com que no em quadra, ho vaig comentar amb la meva dona, que normalment veu totes les coses que jo ignoro. Ella, que també ho nota, explica que l’última setmana abans de decidir deixar de prendre pit per sempre el nen va agafar una espècie de desfici làctic mai vist, que xuclava dia i nit a totes hores, com si abans de plegar volgués fer un comiat a una època de la seva vida que mai més tornaria. Ves que ara no li passi el mateix, em va comentar.

I potser sí que és això. Potser, de manera inconscient, veu a venir el moment de deslliurar-se del cordó emocional patern i matern, nota que s’acaba el temps en què els pares tenen totes les respostes i el vertigen fa que s’aferri amb generositat a nosaltres abans no ens arraconi per fer el seu propi camí. O potser només és que ha descobert una nova col·lecció de cromos al quiosc i em vol tornar a entabanar. No m’estranyaria gens.

Petons contra futbol

Un dels esports de més risc que pot practicar un pare és preguntar al nen com li ha anat l’escola. És un esport de risc perquè la seva resposta té tots els números de provocar-te una lesió anímica important, que és una manera fina de dir que et posarà de mala llet. El més normal és que et regalin un “Bé”, en el millor dels casos, o que directament ignorin la pregunta amb una mirada d’aquelles que t’està dient: “Papa, ja porto vuit hores aquí, no m’atabalis més amb l’escola que necessito ventilar-me el cap”. I tot i així, ho fem cada dia del món, jo el primer, i malgrat que més d’un dia m’he hagut de menjar un d’aquests monosíl·labs tan eloqüents. Però si us he de ser sincer, tinc un nen de verb torrencial i la majoria dels dies rebo unes explicacions d’allò més detallades i sorprenents sobre la jornada escolar que acaba de viure.

De tota manera, hi ha una part fosca, una en la qual no insisteixo, i no m’hi escarrasso perquè ja em sé la resposta. És l’hora del pati. I la resposta és sempre la mateixa i igual d’emprenyadora: “Hem jugat a futbol”. Ep! I que consti que més del futbol que jo no en trobareu, que fins i tot sóc d’aquells que escolten les tertúlies de la ràdio al llit per dormir, com l’home de l’Ada Colau. El que m’emprenya és que al meu fill el futbol li agrada tant com dutxar-se al matí, que hi juga d’esma, que fa de defensa mosca -i rep pilotades de talossos que en fan dos d’ell- perquè no hi ha res més per jugar, perquè quan van al pati hi ha un esport que monopolitza la pista, perquè, igual que a la tele i a la premsa, hi ha una dictadura que ho empudega tot: la de la pilota.

L’altre dia, però, inesperadament, es va produir el miracle. Arrossegava un constipat de tres dies i li vaig dir que fes bondat al pati. Quan va sortir d’escola em va venir directe amb un somriure a la cara d’aquells que el fan encara més guapo. “Saps què, papa? Avui al pati he jugat amb les nenes”. “Ah, sí? Que bé! I a què heu jugat?” “Doncs hem jugat als conillets. Havíem de dir qui trobàvem més mono i fer-li un petó a la galta”. Me’l vaig mirar i tenia les galtes vermelles, potser una mica per vergonya, o potser de rebre un munt de petons perquè, a part de ser molt mono, que ho és, era l’únic nen que hi havia jugat. I no sé per què, en aquell moment, alguna cosa em va dir que els dies de futbol obligatori al pati estaven a punt de passar a la història.

images

El cel a tocar

Vaig trigar tres hores a aixecar-me. I mira que ho sabia, que era una jornada històrica. El que passa és que, un cop fet l’intent d’obrir un ull era evident que la ressaca de la nit anterior encara era més històrica i que per molt que m’esforcés no tenia esma de moure’m del llit. Vaig trigar tres hores i quan ho vaig fer, sentint-me com una rata i com un traïdor a la causa, un desertor, la ràdio em va donar un bri d’esperança: el concurs encara no havia acabat. Em vaig vestir d’una revolada i obviant una dutxa més que necessària vaig enfilar el carrer Major avall amb una part important del cervell encara al pub de la cantonada i el diari del diumenge sota el braç. Un cop arribat a la plaça de braus vaig tenir el temps just per veure que la meva colla estava a punt d’intentar el 5 de 9, un castell que mai ningú havia fet abans, i emocionat vaig ficar-me a la pinya, això sí, sense deixar el diari que portava a la mà. Vint segons més tard una sotragada seca em va anunciar que ni la colla ni jo passaríem a la història aquell dia.

Aquí comença i acaba la meva experiència en el món casteller. D’això fa vint anys exactes i des d’aquell dia mai més he participat en un castell. Això no vol dir que no els hagi patit i sobretot gaudit, depenent de si els dosos baixaven finets o si la canalla es feia enrere. També us diré que cada cop, inconscientment, els he mirat una mica de més lluny, sobretot des que sóc pare, com si cada caiguda em fes més mal. Però poques coses m’han fet emocionar més que veure una pinya abraçant-se després d’un castell descarregat, de qualsevol colla, però sobretot de la meva, aquella que quinze dies després de néixer el meu fill em va regalar a la plaça de la Font, just quan hi estava tocant per la festa Major, una pancarta gegant que deia “Papa, jo també sóc de la Jove”. Que cabrons! Encara no sé com vaig poder acabar la cançó.

10155460_10204962218954022_6426848802217935375_n

Diumenge passat la meva colla va aconseguir el que semblava impossible, un 3 de 10 majestuós, i un servidor, malgrat tenir vint anys més que aquell dia de ressaca i diari, o potser per això, es va posar a plorar com un nen i va pensar que, malgrat els intents fallits i les ensopegades, hi ha somnis que es compleixen, que potser tot plegat es tracta de no parar d’intentar-ho, de fotre-hi pit i collons, de dir-nos que ho podem fer, de saber que si mirem amunt i sense por tenim el cel a tocar.