La primera de la cara A

Poques cançons tenen tanta responsablilitat com la que enceta un disc. És l’encarregada de la tasca gairebé impossible d’agafar pels ous l’oient i obligar-lo a deixar tot el que està fent i prestar atenció al disc en qüestiò. N’hi ha que diuen que tot gran disc te sempre una gran cançó que l’incia, per això aquí us proposo una desena de discos amb la millor de les presentacions, un grapat de primeres de la cara A que ja son clàssics per sempre més.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert-amb-lluis-gavalda/la-primera-de-la-cara-a/audio/880182/

Anuncis

Els Wainwright, una família sense pèls a la llengua.

¿Us imagineu una família formada per un pare, una mare i dos fills, tots cantants i compositors i tots amb una facilitat desarmant per parlar sense pèls a la llengua de les relacions personals entre ells en forma de cançó? Sembla impossible, oi? Doncs aquesta família existeix. Són els Wainwright, Loudon, Kate, Rufus i Martha, i en aquest podcast teniu la seva trajectòria fascinant.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/the-wainwrights/audio/871010/

Cançons de pel·lícula.

El cinema modern ens ha regalat escenes memorables lligades per sempre més a una cançó pop. Avui a ‘El celobert’ us convidem a crispetes i recomanem que apagueu els llums i us deixeu emportar per els moments cinematogràfics més musicals dels últims vint anys.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert-amb-lluis-gavalda/de-pellicula/audio/870067/

El moment de l’autobús:

Seguim amb la seqüència final de Closer amb la deliciosa Natalie Portman travessant el carrer W 47 de Manhattan:

Natalie Portman, un altre cop, aquí anunciant que The Shins ens canviaran la vida:

Winnona Rider i Jeanne Garofalo esvalotant el super de la gasolinera:

Ethan Hawke  explicant al seu fill perquè Wilco son tan bons:

Llewyn està a punt de saber-ho per part del productor que l’ha de convertir en una estrella:

Res com una dutxa, un cigarret i els Delfonics per fer net de la presó:

Entre pluges de granotes Aimee Mann ens demana que la salvem dels monstres que mai podran estimar ningú:

Margot baixa de l’autobús i el temps s’atura:

I per acabar el repàs cinematogràfic, aquest deliciós ball pels carrers de Manhattan, meitat Woody Allen, meitat Leos Carax:

Yoko.

Aquesta hora de ràdio està dedicat al personatge més maltractat, odiat, escarnit i menyspreat de la història del pop. Tot i tenir una manera de cantar peculiar i sovint irritant, les raons d’aquesta animadversió van ser extramusicals. Segons sembla, va trencar la joguina més apreciada del pop: Els Beatles. Per sort, amb el pas del temps, i sobretot des de la desaparició traumàtica del seu marit, la visió maniquea que es tenia d’ella s’ha anat difuminant fins al dia d’avui.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/El-celobert-amb-Lluis-Gavalda/Yoko/audio/864732/

Fotografies

Les fotografies, com les cançons, són coses petites de mida però amb un poder immens per fer-nos reviure moments, llocs i rostres que ens han marcat de manera indeleble. Avui a ‘El celobert’ hem decidit fer-nos un ‘selfie’ particular en forma de cançons instantànies però memorables.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/Fotografies/audio/867904/

Metapop.

Comencem una nova temporada de El celobert amb aquest primer programa dedicat a la matèria prima del pop, les cançons. Aquí teniu un recull personal i subjectiu de les millors peces de Metapop, que és una paraula que ens hem inventat per descriure aquest subgènere tan particular i endogàmic: les cançons que parlen sobre fer cançons.

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-celobert/Metapop/audio/862936/

Torna El celobert a I Cat.cat

Per fi ja podem dir-ho! El programa de ràdio del Lluís, aquesta horeta on se li omple la boca de cançons, on fa mans i mànigues per encabir-les i fer-nos-les escoltar i enganxar-nos per sempre a una melodia o una lletra, aquesta dosi sonora plena de passió per la música torna. Si, El celobert ha fet dissabte, ha pintat les parets i els porticons, ha tret la pols i ara ja torna a pujar les persianes per que hi entre la llum de la música que ens agrada. Farem una pre-estrena el proper dia de Nadal, per ajudar-vos a fer el rotet, i després sonarà cada dimarts de deu a onze a través de l’emisora més “cool” de les nostres contrades, I Cat.cat.

Feu el favor d’escoltar-nos i fer-nos cas, que som molt sensibles i ens cal tot el caliu d’un matí de juliol a la platja.

Ara ja ho podem dir: us trobàvem  molt a faltar.

Salut!

2013-06-12 12.18.33

Els reis del video-clip.

Si hi ha un grup a l’univers pop més coneguts pels seus video-clips que no pas per la seva pròpia música, aquest son els OK Go. La culpa no és pas de les seves cançons, refrescants com un xarrup de llimona, sino uns clips fets amb una creativitat basada no pas en efectes digitas o trucs tecnològics de gran presssupost sino en prodigis d’imaginació visual i inventiva artesanal basats en unes coreografies tan hilarants com milimetrades (i amb l’afegitó d’estar fets en un únic pla sequència!). Per la història quedarà el “tour de force” de coordinació que va ser el clip de “This too Shall pass”:

el delirant festival caní de “White Knuckles”:

o, el meu preferit, la seva peculiar lliçó magistral d’aerobic damunt de cintes de còrrer en un gimnàs a “Here it Goes Again”:

Aquesta setmana acaben de treure el seu nou video-clip. Hi havia dubtes de si trobarien alguna manera de tornar-nos a sorprendre. Aquí en teniu el resultat. Amb flaires japonesos i tones d’imaginació els molt podrits ho han tornat a fer. Chapeau!!

Volem volar.

Aprofitem que les vacances d’estiu ja s’han acabat per retre homenatge a totes les fotos digitals que mai imprimirem, aquestes instantànies de viatges massa curts en avions massa atapeïts. Vet aquí deu cançons que miren de reconciliar-nos amb la mania tan estranya que tenim de viatjar sense tocar de peus a terra, una mania que ens obliga massa sovint a patir aquest món paral·lel anomenat aeroport, allà on et fan treure les sabates i et repassen la cara d’estúpid que fas al passaport i et requisen ampolles d’aigua per por que siguin inflamables i, en resum, fan tot el possible per fer-te sentir un delinqüent sense haver fet res de dolent, la qual cosa, tenint en compte com et tracten, té molt de mèrit.

01. Neutral Milk Hotel. In The Aeroplane Over the Sea

Jeff Mangum va treure aquest disc vagament inspirat en Anna Frank, va inventar-se el “fuzz-folk” i tot seguit va decidir que plegava. Aquesta cançó comença com una balada folk naïf que celebra la joia de viure però a poc a poc va agafant un to més inquietant gràcies a dissonàncies que semblen tretes dels sons que fa un avió que va desviant el seu rumb a consciència. “I un dia morirem i les nostres cendres volaran des d’un avió damunt el mar, però ara som joves, estirem-nos sota el sol i comptem totes i cadascuna de les coses boniques que tenim.”

02. Destroyer. It’s Gonna Take an Airplane

Malgrat el nom del grup, Destroyer no és pas una colla de destralers peluts plens de tatuatges fent “death metal” i cantant com si tinguessin un alien estiuejant a la seva gola, més aviat al contrari. A Destroyer s’hi amaga un geni canadenc d’ascendència espanyola nomenat Dan Bejar que decora el seu pop delicat i amb referències als cantautors de finals dels 70 com Al Stewart o Gilbert O’Sullivan. Aquí l’avió és una excusa per dir que s’està millor arran de terra o fins i tot en remull. Al cap i a la fi, “als submarins no els molesta pas passar-se tot el temps sota l’aigua”.

03. Arctic Monkeys. Despair in the Departure Lounge
Que Alex Turner és el millor lletrista pop dels últims quinze anys es fa evident cada cop que repasses qualsevol cançó seva, encara que sigui la cara B d’un LP poc promocionat. En aquest cas, el bo de l’Àlex retrata amb la precisió quirúrgica de qui sap de què parla la desesperació de les esperes interminables a les sales dels aeroports, el mòbil sense bateria, l’avió amb dues hores de retard i les ganes de ser a casa i tenir-la al costat rosegant-te l’ànima.

04. Antònia Font. Armando rampas
Si una cosa queda clara repassant l’univers de la banda mallorquina és que el seu hàbitat natural era lluny de la gravetat terrestre. Aquí ens retraten un vol cap a Formentera a mans d’un comandant fatxenda depredador d’hostesses.

05. Toots and the Maytals. Pressure Drop

Abans de ser apropiat en exclusiva per Bob Marley, el reggae també existia. Ara bé, tenint en compte el que fumaven els Maytals per esmorzar, dinar i sopar, jo diria que aquesta baixada de pressió és culpa de volar massa alt, però no en avió precisament.

06. Bright Eyes. At the Bottom of Everything

Immortalitzada per un deliciós videoclip amb la presència sempre engrescadora del gran Terence Stamp, aquesta nova prova del talent de Conor Oberst comença amb una introducció parlada en què una noia asseguda al seient d’un avió, avorrida llegint una revista sense entendre res, nota com de sobte el motor falla i veu esgarrifada com l’aparell cau cap al mar. Espantada es gira i crida al seu company de seient. “On anem?”. “A una festa”, contesta el seu interlocutor “A una festa d’aniversari. El teu. Moltes felicitats.” I llavors comença la festa.

07. Elton John. Take me to the Pilot

“Vull ser el pilot de la teva ànima.” D’acord, no és la millor lletra de Bernie Taupin, però musicalment explica perquè Elton es va apoderar de la dècada dels 70 de manera insultant. Excel·lència melòdica i un coneixement exquisit del soul i el r&b americà. No ho diries mai amb les perruques i les disfresses, però Elton és capaç de volar molt alt.

08. Joan Armatrading. Drop the pilot

Mentre Elton desitja ser el pilot de la persona que estima, la Joan és una mica més expeditiva i anima el seu interlocutor a llençar el pilot per la finestra. La intenció és clara, ella s’encarregarà de fer la feina. “No estàs fart de besar cosins, sense foc, sense espurna? Animal, mineral, física i espiritual: jo sóc el que necessites.” Mare meva, quina por.

09. Kathleen Edwards. A Soft Place to Land

Els millors cantautors americans acostumen a ser canadencs. Kathleen Edwards també passa la mà per la cara a la immensa majoria dels seus veïns del sud, i si no t’ho creus escolta “Mercury” (del seu disc Failer) i en parlem. Per això fa ràbia quan només se la coneix com la nòvia de Bon Iver. Sobretot tenint com té la facilitat per construir peces d’orfebreria tan delicades com aquesta oda a ser estimat amb tendresa. “Només desitjo un lloc tou on aterrar, com ara el palmell de la teva mà.” Que bonic, Kathleen.

10. Paul Simon. Soft Parachutes
Paul Simon és tan refotudament bo que es capaç de descartar una cançó com ara aquesta, on un soldat americà repassa el paisatge vietnamita, devastat, gronxant-se en un paracaigudes i rescatar-la mig d’amagat deu anys més tard en una reedició com a bonus-track. Paul Simon és tan refotudament bo que qualsevol diria que és canadenc.

11. Fountains of Wayne. Michael And Heather At The Baggage Claim
El pitjor dels epílegs de qualsevol viatge és la pèrdua de les maletes. Els pobres Michael i Heather prenen paciència, com fem tots en aquests casos, però tenen moltes, moltes ganes d’arribar a casa d’una punyetera vegada.

http://catorze.naciodigital.cat/noticia/408/volem/volar

No n’hi ha prou amb estimar-se molt

Sortíem d’un restaurant vietnamita, amb l’eufòria que et dóna haver encertat l’àpat de ple i també, perquè no dir-ho, el puntet aquell tan dolç de l’ampolla de vi encara als llavis. Estàvem passant l’estiu a casa de la Bàrbara, una tarragonina de cames llargues i ulls esbatanats que cada estiu fugia del clima anglès i ens deixava el seu piset, o més ben dit, un dels espais resultants d’esbocinar en quatre parts una preciosa casa de totxana vermella al barri de Hackney. El pis era petit com un pany de cop però tenia tot el que calia per fer-nos feliços: un escriptori antic ple de llibres rebregats, una terrassa on festejaven les males herbes i els caragols, un parell de ratolins esmunyedissos i sobretot un parc immens a cinc minuts que es deia London Fields, on els pocs dies de sol s’hi amuntegava tot de famílies esteses damunt llençols i tovalloles fent pícnics i menjant maduixes i pinya esbocinada. No ho sé, suposo que la gent que no va parar d’avisar-nos que aquell barri era molt perillós ho feien per algun motiu a part de per tocar-nos els collons, però a nosaltres ens encantava ser allà, fent vida de barri i ben allunyats de tota la gent postissa que empudega els centres de les ciutats i la seva dèria irritant de donar-te conversa pel simple fet de reconèixer el seu idioma en els teus llavis. Passàvem els matins anant a museus i empaitant esquirols i corbs enormes i les tardes les reservàvem per Broadway Market quan feia bo, fent mitja pinta a qualsevol terrassa, mirant fascinats la despreocupació dels anglesos a l’hora d’anar mal conjuntats i com aquest mal gust els feia deliciosament innovadors o bé si el dia es girava visitàvem galeries d’art plenes de gent amb ganes de fer coses petant-la amb una copa a la mà.

Dove__Hackney__E8-Broadway_Market-20000000002559342-500x375

Abans de travessar el carrer principal em vaig aturar una estona per encendrem el cigarro de després de sopar, aquell del qual no em puc desempallegar de cap de les maneres, mentre la meva dona i el nen s’agafaven de la mà, com de costum i feien aquells saltirons tan seus. Just davant, a l’altra banda de l’avinguda, començava el nostre carrer, Belsham Road, on hi havia un xamfrà porticat amb dues escales amples que emmarcava un replà on hi passava els dies i les nits un home de trenta i pocs anys embolicat en un sac de dormir verd i brut. Es deia Richard i de tant creuar-nos de camí a casa ja ens saludàvem i fins i tot sabia el nom del nostre nen, que el contestava els primers dies un pèl avergonyit i després fascinat per tots els tresors que acumulava al seu voltant. Tenia en el replà un portentós reguitzell d’andròmines que desapareixien de manera inversemblant els breus instants que deixava el seu cau i marxava a buscar provisions: Melody Makers de l’any de la picor, bosses lligades amb cordills plenes fins dalt, ampolles buides i alguna de mig plena també i fins i tot una figura del Follet Tortuga a la qual li faltava un tros de closca. A mi però, l’estri que més em flipava era una ràdio atrotinada que ell ficava a tot drap i que servia de senyal per fer saber tot el barri que ell estava operatiu. Era un aparell petit però portentós perquè passessis a l’hora que passessis sempre sintonitzava una cançó memorable, una d’aquelles que quan les sents et fan venir ganes de xiular pel carrer o de trucar un amic teu i preguntar-li si encara se’n recorda d’aquell concert que vau veure plegats al Zeleste.

follet

Just quan pitjàvem el botó groc del semàfor de vianants vam veure el cotxe aparcant en doble fila. Tot i ser ja negra nit els quatre intermitents il·luminaven prou com per poder observar-la mentre obria la porta del darrere i remenava alguna cosa de dins. Portava un vestit de color vi que embolicava unes cames sense mitges, llargues i primes, unes cames que finalitzaven de manera dramàtica dins unes botes altes Dr Martens, d’aquelles vermelles de xarol tan xules i que la feien caminar d’una manera una mica còmica. Tenia el cabell curt de color panotxa i sota el serrell si aixoplugaven uns ulls grans com a pomes. Un cop tancada la porta es va acostar cap al xamfrà on dormia l’inquilí de la ràdio màgica i ajupint-se curosament va deixar un paquet just al seu costat. Nosaltres havíem creuat el carrer i ens trobàvem prou a prop per veure la seva cara, el seus ulls sense pintar i el vermell del pintallavis, el posat entre enyorat i endolcit. No s’hi va estar massa estona allà, el temps just per mirar-se’l i dir-li amb la mirada que malgrat el temps passat i el mal que s’havien fet encara recordava el dia del seu aniversari.

Sí, ja ho sé. Ja sé que esteu pensant. Que no hi ha pas manera de que jo sabés tot això últim que he escrit. Que sóc un tou, un ensucrat i un carrincló i que ves a saber, potser es tractava de la seva germana que li deixava una factura impagada o la bugada de calçotets recent rentats. Si, teniu raó. Del no res em munto una pel·lícula, tinc aquest defecte, veig una noia davant meu al metro o al bus o a la cua del Bonpreu i ràpidament li poso nom i feina i un amant de Riudoms que li fa pessigolles als peus els matins que es lleva de mal humor. Però aquest cop no, aquest cop se que aquella noia el va estimar, que es va fer un fart d’estimar-lo fins que no va poder més i un matí ventós i fred va aprofitar que ell no havia tornat encara per buidar les seves coses del pis i encabir-les en una furgoneta d’una companya de feina.

D’acord, això darrer ja m’ho he tornat a inventar, però la historia d’amor entre el rodamón i la noia de les Martins vermelles no. L’endemà d’aquella nit em vaig llevar aviat perquè m’havia quedat sense esmorzar i vaig anar al Tesco del barri a comprar suc de taronja i cereals d’aquells cruixents amb fruits del bosc i troços de iogurt que tant m’agraden i que aquí no hi ha manera de trobar enlloc. Quan vaig passar per davant del xamfrà ell estava assegut a les escales rossegant alguna cosa que treia d’una bossa de paper marronosa. Al seu voltant hi havia tot el seu escampall habitual, les ampolles buides, les revistes rebregades, el Follet Tortuga i els fulls del Evening Standard que escampava al terra i li feien d’aïllador tèrmic. Però damunt de la maleta rígida de fusta que feia servir de taula i també de seient hi havia un estri nou, una postal quadrada de mida gegant que reflectint la llum del matí il·luminava poderosa el seu santuari. Era un vinil, nou de trinca. Vaig reconèixer-lo, sabia quin disc era, de fet, me’l sabia de memòria, la foto saturada en fons verd i emmarcada en platejat, les lletres grans i vermelles. Va haver-hi un temps en que era capaç de cantar-lo tot de memòria. Quan ens vam creuar no em vaig poder estar de girar el cap i dir-li: “Nice present”. Ell em va mirar amb els ulls més riallers que mai he vist i la seva resposta, rovellada com la seva veu, va ressonar des del porxo: “I know, mate. I know”.

Prefab Sprout. Swoon.